1. Hi ha qui diu que per ser intel•ligent el que fa falta es treballar les emocions més que el intel•lecte? Què en penses? Per alguns pares és un mica confús per una banda veure el govern amb l’afany obsessiu i comparatiu de les bones notes i per l’altra que és totalment secundari.

Daniel Goleman, autor del llibre “Intel•ligència emocional” diu en el pròleg:

“Quins canvis hem de fer en l’educació perquè als nostres fills els hi vagi bé a la vida? Quins factors entren en joc, per exemple, quantes persones amb un elevat quocient intel•lectual no saben què fer, mentre que altres, amb un modest o amb un baix QI ho fan sorprenentment bé?

La meva tesis és que aquesta diferència radica amb molta freqüència en el conjunt d’habilitats que anomenem intel•ligència emocional, habilitats entre les que destaquen l’autocontrol, l’entusiasme , la perseverància i la capacitat d’automotivació.”

Després de llegir aquestes paraules voldria convidar-vos a una reflexió: En el segle XXI, en plena era Internet on la quantitat d’informació i coneixements que tenim al nostre abast és immensa .... seguim pensant que és intel•ligent la persona que té molta informació dintre el cervell ?

Avui dia quan un jove va a una entrevista per aconseguir treball, evidentment que ha de tenir la titulació que li demanen , però el que valoren per fer la selecció no són els coneixements sinó altres habilitats: l’autocontrol , la seguretat en si mateix, la capacitat de comunicació i relació, saber escoltar, treballar en equip...

Fa uns quants anys que es parla de fracàs escolar, problemes de convivència als centres educatius, alumnes hiperactius, dificultats d’atenció i concentració... Què passa a les escoles? Per què els/les mestres cada dia ens trobem més pressionats i tenim més dificultats per ensenyar? Quin és el problema? Ho arreglarem fent noves lleis d’educació?

Davant d’això penso que quan es parla de fracàs escolar només conten els números de “ L’Informe Pisa “ s’amaga el veritable fons del problema que és la crisi social que estem vivint des de fa uns quants anys: manca de valors, la societat de consum que ens porta a un ritme de treball estressant per a poder arribar a fi de mes, la violència, que ens envolta i envaeix cada dia al menjador de casa amb la mala influència de la televisió, la soledat, la incomunicació, les depressions, la inseguretat en el treball, les relacions de parella, amb els veïns... Els nens i nenes no viuen al marge d’aquesta crisi i això, evidentment, els afecta en el seu desenvolupament emocional i en l’aprenentatge escolar. Què podem fer els pares i mestres? És evident que el treball d’educar ha de ser conjunt.

Els pares i mares anem de bòlit, arribem a casa cansats i moltes vegades no podem dedicar als fills aquella petita estona diària que necessiten. Crec que no ens hem d’excusar ni culpar ja que és més important la qualitat que la quantitat. Els pares som els primers que hem de donar afecte i seguretat als infants perquè creixin emocionalment equilibrats. També cal que els ensenyem a superar les frustracions. Penso que molts problemes i conflictes dels adolescents són perquè de petits no han conegut el “NO”.

Aquí topem amb la contradicció que tenim els mestres. Per una banda tenim clar el que és més important per als infants i per l’altra ens sentim pressionats pels resultats que ens exigeixen.

2. Cada vegada hi haurà menys diferències entre la pública i la concertada o quedaran les diferències de fons? Qui s’acostarà a on?

Les diferències que hi ha hagut entre escola pública i concertada han estat la ideologia religiosa en la majoria d’escoles, l’hora de més i la quota mensual obligatòria per aquesta hora, ja que els sous dels mestres els ha pagat sempre la Generalitat igual que a nosaltres. El fet que els pares hagin de pagar ha marcat diferències entre les famílies a l’hora de fer l’opció.

La implantació de la sisena hora a l’escola pública més que acabar amb les diferències ha estat una qüestió política que ens ha perjudicat. Fer una hora més no vol dir que els nens i nenes milloraran el seu rendiment. Aquesta nova organització horària dificulta el treball en equip dels claustres, essencial per a un bon funcionament de l’escola.

Si la inversió econòmica que ha fet la Generalitat amb la sisena hora (han posat més mestres a les escoles) s’hagués dirigit no ha augmentar la quantitat sinó la qualitat, és a dir, a baixar les ràtios d’alumnes per classe tots hi haguéssim guanyat.

Qui s’acostarà a qui? Malgrat fem les mateixes hores, la qüestió ideològica i econòmica segueixen marcant diferències.

3. Quina seria l’escola ideal?

Ideal? Sóc molt realista i sempre he treballat intentant millorar l’escola partint de la situació de cada moment i dels mitjans que disposàvem.

Per a mi, una escola “més ideal” seria una escola menys massificada, 450 alumnes en un edifici, repartits en grups de 25 on a cada nen/a li correspon poc més d’un metre quadrat no és la millor situació per crear un àmbit d’aprenentatge.

En aquesta escola “més ideal” la participació i col•laboració dels pares i mares en la tasca educativa seguiria sent imprescindible.

4. Què hauria de canviar entre les relacions família i escola per millorar l’ensenyament?

Els primers educadors han de ser els pares i quan un nen/a arriba a l’escola és imprescindible la comunicació i col•laboració entre la família i el tutor .

L’ infant , des dels primers anys, se n’adona si existeix o no complicitat família-escola. Si els pares s’impliquen en l’educació , valoren el que fa el seu fill/a, aproven la tasca del mestre, ... tot va bé.

Quan un alumne mostra problemes d’actitud , comportament o aprenentatge i la família no col•labora , és impossible que millori.